Ahir va faltar
Corín Tellado. Com que només es moren els bons, els mitjans de comunicació, dominats tradicionalment per crítics que li eren hostils, van fer un breu repàs per la seva carrera. Que si va escriure tans llibres, que si la van traduir a tantes llengües, que si era la autora en llegua castellana més llegida després de Cervantes. Però crec que no trobareu el seu nom ni als llibres de text (tebeos) de l'ensenyament obligatori ni a gaires manuals universitaris d'història de la literatura.
No recordo haver llegit mai cap de les seves novel·les rosa; però, de fa molts anys, defenso la literatura "de quiosc" i en valoro els efectes. Sempre poso l'exemple del meu avi, que va començar llegint novel·les de l'oest (sí, de l'estil de
Marcial Lafuente Estefanía) i és l'única persona de qui estic segur que va llegir tant el Quixot com el Tirant, perquè vaig veure personalment com els llegia; i és el meu principal referent com a lector.
I, davant del seu òbit, em vénen al cap dues reflexions. La primera, la gran importància que tenen, com a creadors de lectors, els autors d'aquestes obres populars tan abominades per la crítica —què dèieu de la
J. K. Rowling?
I, la segona, la necessitat de revifar aquests gèneres —els de la literatura de quiosc: novel·la rosa, policíaca, de ciència ficció— en català si volem revifar la lectura en la nostra llengua —si volem evitar l'extinció de la nostra llengua. Una iniciativa en aquest sentit es va dur a terme cap als anys 80 o 90, però crec que va tenir un èxit insuficient.
El que està clar és que, amb mesures com les lectures escolars obligatòries, no anirem enlloc: no s'obté cap plaer d'una obligació.
