Si hi ha una celebració en el món occidental mereixedora de l'adjectiu de "civilitzada", aquesta és, sens dubte, la diada del Drac (i d'un tal sant Jordi): el dia del llibre, tal i com se celebra tradicionalment a Catalunya. En efecte, què cosa podríem oferir a les persones que estimem que fos més delicada que una flor o més refinada que un llibre?
Però oferir també és recomanar, i ací és on entren en escena les lectures que ens recomanem: un regal per a l'esperit. Si em permeteu abusar de la meua posició, jo us n'oferiré un parell entre la realitat i la ficció.
Sostiene Pereira, d'Antonio Tabucchi
Afirma Pereira que l'havia conegut un dia d'estiu. Un magnífic dia d'estiu, assolella't i ventilat, i Lisboa resplendia. Sembla que Pereira estava en la redacció, que no sabia ben bé que fer, que el director estava de vacances i que ell s'enfrontava a la responsabilitat de muntar la pàgina cultural, perquè el "Lisboa" tenia una pàgina cultural, i li l'havien confiada. I ell, Pereira, reflexionava sobre la mort.
Amb aquestes línies comença la que podríem definir com una novel·la psicològica atípica: a diferència del que sol ser habitual en aquest subgènere, Sostiene Pereira manté un ritme ben viu (no, no arriba a ser trepidant: no és una novel·la d'aventures), on les cabòries del protagonista, Pereira, s'alternen amb les vicissitud de l'altre gran personatge: Lisboa o, si ho preferiu, del poble portuguès.
Són els primers dies de la dictadura de Salazar, mentre, a pocs quilòmetres, quasi podem escoltar les canonàdes i el bombardejos de la Guerra Civil Espanyola: Europa es debat entre la dictadura i la democràcia i les persones sobreviuen físicament i espiritualment com poden. Pereira, però, és l'únic que sembla no estar gaire interessat a sobreviure: d'una banda, els dubtes de la seua fe catòlica i, d'una altra, les converses gairebé constants amb la seua esposa, ja difunta, l'aparten de la realitat de cada dia i dels problemes que haurien d'omplir les pàgines d'un periòdic normal. Fins que coneix Monteiro Rossi.
Dune, de Frank Herbert
Què és la ciència ficció? La major part dels lectors (o del públic, si parlem en termes cinematogràfics) la relaciona amb viatges espacials, armes làser i computadores d'intel·ligència sobrehumana. Tanmateix, en els seus orígens, el gènere venia marcat per una altra característica, més important encara: el dilema moral que es desprenia d'un descobriment científic o d'una aplicació tècnica, inassolibles en el temps de l'autor de l'obra, però potser no impossibles en un futur més o manco llunyà.
Dune, en efecte, a més de descobrir-nos extraordinaris mons sense aigua, guerrers que cavalguen monstres i drogues que prolonguen la vida, ens mostra, sobretot, una civilització poderosa i complexa, on diversos grups lluiten pel poder. Es tracta, doncs, entre moltes altres coses, d'una faula política on, cosa poc freqüent en aquesta mena de literatura, un dels grups més poderosos està constituït exclusivament, per dones: les misterioses, intel·ligents i recargolades Bene Gesserit.
Utilitzant la formació fins a uns nivells d'autocontrol inhumans de les seues alumnes ("No coneixereu la por. La por mata la ment. La por és la petita mort que du a la destrucció total. Afrontaré la meua por. Deixaré que passe sobre mi, que em travesse. I, quan haurà passat, giraré el meu ull interior per escrutar-ne el camí. Allà per on haurà passat la por, ja no hi haurà res. Només hi seré jo", Lletania contra la Por) i situant-les, després, a prop dels punts de decisió de l'Imperi, aquesta mena d'ordre religiosa sense religió va jugant amb les línies genètiques de la humanitat completa a la recerca d'un ésser sobrenatural: el Kwizatz Haderach. Atrapat en mig de la seua teranyina, Paul Muad'Dib Atreides no tindrà més remei que acceptar un paper gairebé messiànic i tractar d'evitar la catàstrofe que duria a l'autodestrucció a la humanitat; i tot això sense perdre l'amor de Chani.
Amb totes aquestes qualitats, Dune és molt més que una novel·la: és una reflexió sobre el poder, sobre la religió, sobre la immortalitat, sobre la venjança, sobre l'ecologia. És allò que, en termes de crítica literària, hom anomena una novel·la total.
A la pàgina 41 del llibre de text, activitat 2, se us demana llegir la vida de Guillem de Cabestany (anomenada també Llegenda del cor menjat) i identificar-hi tots els elements característics de l'amor cortès (que ja hem explicat). El text no apareix al llibre, de manera que us el enllaço a continuació. Abans, tanmateix, aprofitarem per comentar dos conceptes que no han aparegut fins ara a classe i que em penso que tampoc són al llibre: les vidas e razos.
