divendres, 23 de novembre de 2007

Santiago Rusiñol: discurs llegit a Sitges en la Tercera Festa Modernista

Anem per feina!

Ja hem comentat a classe que, dins del moviment modernista, Víctor Català és un dels valors més alts, i que moltes literatures voldrien tenir una autora com aquesta en un moment com aquell (però la tenim nosaltres: som afortunats). Tanmateix, cal reconèixer que es tracta d'una excepció (una brillant i magnífica excepció) dins d'aquell panorama, i que no podem estudiar cap fenomen, sigui el que sigui, partint de les excepcions: cal començar sempre pels trets generals i per les manifestacions que els exemplifiquen. Així, doncs, anem a començar per un text programàtic d'un dels autors més representatius d'aquest moviment.

Santiago RusiñolUna petita aproximació a la biografia de Santiago Rusiñol ens mostrarà característiques comunes a la major part dels modernistes: fill de família burgesa, va preferir dedicar-se a l'art i va completar la seva formació a París; en tornar-hi, va procurar continuar vivint una mena de "bohèmia dolça" (amb la butxaca més que mitjanament plena jo també vull ser bohemi); a més de diverses aspectes de la literatura (narrativa, teatre, novel·la), també va conrear altres arts, com ara la pintura.
El fragment que llegirem aquest cap de setmana i que comentarem dilluns és el discurs que va pronunciar al Cau Ferrat (Sitges) amb motiu de la Tercera Festa Modernista. Es tracta, com hem dit, d'un text programàtic, ço és d'una exposició dels objectius i desitjos del modernisme, concretament del corrent esteticista.
En aquestes línies, Rusiñol, capdavanter d'aquest moviment, expressa les seves emocions i els seus desitjos amb desencís i esperança al mateix temps. Desencís per quant la situació que observa en la societat a la qual pertany no sembla gens favorable als propòsits i les il·lusions dels que, com ell, pensen en la validesa de l'art per l'art i amb el que això comporta, i esperança pel fet que se sent satisfet de la seva opció i d'aquells que l'acompanyen i d'un futur més favorable.

Discurs en la Tercera Festa Modernista (1894)


"És la tercera vegada que el "Cau Ferrat" se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts com estem del mal de prosa que avui corre a la nostra terra.
Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, an aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida [...]
L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament; de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, guarnit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, paixent resignats les engrunes del present [...]
Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres; i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els artistes aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa ne veuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, an els que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ells treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentin el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiran i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme.
Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un "cau d'il·lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar an els que senten fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]


Sala del brollador al Cau Ferrat

Cau Ferrat, sala del brollador


Això voldríem, oh poetes!, i, per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'Edat mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i ne tant aquí tots junts, tots dels nostres, sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat: que volem ser poetes i que despreciem i planyem an els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens ofega; que de prudència a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per don Quixots allí on hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres encantats allí on no se'n llegeixen de cap mena."
Buf, ja ho sé, el text era una mica llarg i és possible que, si l'has llegit en la pantalla (copiaferrar i imprimir sol ser més còmode), t'hagis quedat una mica "igual". Bé, doncs, ara, pots provar a centrar la lectura tractant de respondre (ho pots fer sobre un full o ho pots fer en forma de comentari) alguna o algunes de les preguntes que vénen a continuació:
  1. A més del sentit propi, poesia i prosa tenen en el text un significat simbòlic. Què creus que vol representar Rusiñol amb aquests dos termes?
  2. Creus que es sacralitza la funció de la Poesia, és a dir, de l'artista en aquest fragment?
  3. Qui són i quina actitud mostra Rusiñol envers tots aquells qui no participen de les seves idees?
  4. Quina funció s'atribueix, en el paràgraf cinquè, al "Cau Ferrat"?
I, naturalment, podeu passar tornar per aquí, llegir els comentaris de la resta del grup i comentar-los, i comentar els comentaris dels comentaris, i comentar els comentaris dels comentaris dels comentaris... I dilluns, a classe, en parlarem.

Ànim, i endavant les atxes!



Powered by ScribeFire.

4 comentaris:

Aronika ha dit...

Severus, se que no si te que posar fotos ni noms reals! Però es com una mena de instint que tinc de ficar fotos meves, no et preocupis. Però merci igualment! El pròxim post tindre molta més prudencia!
Tinc pendent fer el teu exercici, ja m'hen enrecordo no s'hem passarà per alt! :D
Merci de nou.

charlote ha dit...

Hola Severus!
el meu mail és: charlote91@gmail.com

Fins demà!
S'havia de fer un comentari de text del discurs del Rusiñol?
Jo l'he fet! =)!

Anònim ha dit...

Gràcies x la petita introducció del principi de Rusiñol, m'anira molt bé.
M'agradat molt el blog, continua o continueu així!

Severus ha dit...

Benvingut, Anònim :-) . Intentarem continuar i ampliar, tant com podrem.